El cos de la dona com a camp de batalla

Que el cos de les dones és un camp de batalla no és nou. Ja ho va exposar Mary Wollstonecraft a finals del segle XVIII. Moltes guerres es lliuren en aquest camp: la de la mateixa dona a la recerca de si mateixa i d’una sexualitat lliure i satisfeta; la de molts homes que el consideren part del seu patrimoni; la d’algunes religions, que es fan àrbitres per decidir sobre la seva maternitat, amb una lluita acarnissada contra l'avortament; la guerra del patriarcat, en definitiva, que el fa un lloc de lluites de poder.

Recentment, amb el genocidi perpetrat contra el poble palestí, hem vist com una de les armes que l’estat israelià utilitza és la violència reproductiva. I ho fa en formes diverses: evitant els naixements com a estratègia de guerra, amb el bombardeig de la clínica de fertilitat més gran de Gaza el 2023; amb parts en condicions inhumanes, que afecten els nadons i les mares, que han de parir en condicions antihigièniques i amb manca d’anestèsia.

L’estratègia d’Israel és destruir el futur a través del cos de les dones contravenint el dret internacional humanitari, que reconeix una protecció especial a les dones embarassades i a les mares, sobretot a les lactants. Ho estan implementant des de la Nakba de 1948 i no se n’amaguen.

El dret al propi cos pertany a l’àmbit de la llibertat personal. Com a societat, l’hem de protegir dels judicis ideològics que imperen en les esferes polítiques.

La polèmica sobre l'objecció de consciència generalitzada com a argument d'algunes comunitats de l’estat espanyol per evitar els avortaments a la xarxa sanitària pública és una mostra que les dones no podem abaixar mai la guàrdia. Ni tan sols en aquells drets que crèiem recuperats i fora de debat, perquè parlem del nostre cos, de la nostra llibertat i de la nostra dignitat com a persones.